Que va passar a Roth ???

Més o menys, així va anar la cosa:

La meva sortida era a les 07:20 h, el que em va permetre veure en directe les primeres sortides, i la sortida de l'aigua de Pete Jacobs, Eneko i "Macca". Vaig compartir aquest primers moments del matí, amb en Josep, i una estona també amb Ximo Rubert i amb Vicente Ferrer.

Només ficar-me a l'aigua, a algú se li enganxa el seu dit dins la goma de les meves ulleres, i me les fa saltar pels aires, sortint una part de la goma de dins de les ulleres, i aixeco el cap, i veig aljutge de sortida que estava senyalant amb la ma................5,4,3,2,1..............pummm!!!. Me cago en tot i sa mare...................donen la sortida i jo allí al mig sense ulleres...................em tranquilitzo, me'n vaig cap a la vora del canal per poder fer peu, i amb molta paciència intento ficar un altre cop la goma dins les ulleres. Un cop arreglat el problema, començo a nedar molt tranquil, conscient de que no valia la pena "fotre el turbo" per intentar agafar gent de la meva sortida........................anava l'ultim, però no em preoucpava gens ni mica, poc poc........................canal amunt.............................però clar, les ulleres no estaven ben ajustades, i cada dos per tres me les havia d'aixecar per poder treure l'aigua que entrava ( com porto lents de contacte, haig de vigilar molt amb el tema de l'aigua). Res, una natació pèssima, 1:18 h.............................impresentable, però així va anar.

Surto de l'aigua, i faig una rapideta transició ( com havia nedat molt tranquil, vaig sortir molt frec). Impresionant entrar a la tenda de la transició i trobar-te a tanta gent treient-se el neopré, impresiona molt !!!

Agafo la bici, i som-hi....................................................els primers km passem pel poble on està la famosa milla de la cervesa ( increïble, aquesta gent ho viu tant o més que nosaltres), i el ritme dels primers km es força viu, amb el pulsòmetre una mica disparat, però poc a poc agafant les pulsacions desitjades. El circuit de bici és preciós, a mi em va agradar molt, i encara que no és totalment pla, és molt ràpid.........................................pels poblets per on passavem la gent es ficava a la vora de casa amb una taula, amb tota la familia esmorzant, i no cansaven d'animar-mos, molt xulo !!!

Arribem al poble més al sud del circuit, Gredding, on hi havia una petita pujada, plagada de gent enferrissada animant a tot el que pujava, se'm fica la carn de gallina, i li comento a un company de fatigues: Unbelievable.......................!!!, i el company em diu....................Solargerg is better !!!

Efectivament............quan arribem a Hiposltein, de lluny ja comences a sentir una remor que et fa pensar que el millor bé ara, gires a la dreta, i ..................................voilà !!

Fantàstic, molts mesos somniant en poder fer esta pujada, i ja hi era...............................em quedaria curt amb els adjectius que utilitzaria per descriure aquest moment........si sempre he defensat que almenys una vegada en la vida s'ha de córrer el tri de Zarautz, el mateix dic aqui, almenys una vegada en la vida s'ha de pujar el Solarberg ...!!!

Quasi coronant sento el meu nom, són Eduardo Arenal i Pablo, que pel matí m'havien portat a la sortida de la natació, moltes gràcies.

Acabo la primera volta del circuit de bici, tot passant pel pont per sobre del canal on haviem nedat, i encarrilo la segona volta. Molt animat, em sentia molt bé, bé de cames, menjant i bebent bé, fins llavors cap problema......doncs seguim

Cap al km 120 em venen unes ganes de vomitar, que en un primer moment penso que si aguanto una mica potser em passarà al cap d'una estona, però no és així, sense donar-me temps a parar, vomito dalt de la bici, i em quedo sorprés amb la rapidesa que m'ha vingut aquest malestar ( crec que en menys de 5 minuts vaig passar d'un estat pletòric i gaudint molt de la prova a.....................morir-me).

Segueixo pedalant, i intento beure una mica més d'aigua, més que res per treurem el mal sabor de boca que tenia. Aguanto uns km sense menjar ni beure per veure si el estòmac se m'assentava, però les ganes de vomitar seguien. Al km 130 menjo una barreta, per ficar alguna cosa sòlida dins, però igual que entra..........surt, i cada cop amb més intensitat. Segueixo bebent i menjant, pensant en que en algun moment em passarà, però no paro de vomitar, fins 8 vegades crec.......................em quedo sec, sense forces, em marejo, de lluny veig borrós, això pinta malament................................però no penso en retirar-me, només penso en paciència i paciència, a lo millor es falta de temps perquè això es normalitzi, però............................lamentablement, cap al km 150 ja vaig totalment fos, fins i tot la segona pujada al Solarberg, m'han d'empényer per poder pujar-la. Els últims km són una tortura, amb el 39 x 25 faig el que puc per arribar a la T2, i li dic a Pili.........plego, no puc...!!!

Curiosament, entro dins la tenda de la T2, em sento a la banqueta, tanco el ulls, i decideixo ficar-me les sabatilles de córrer, i al sortir li diré a Pili, que ho intento, a veure que passa...........................però un cop ficades les sabatilles torno a vomitar, i em marejo, el metge m'agafa pel braç i em diu en llengua germànica: tu, capoooottt.............on vas així?

Fins aqui va anar així, un cop recuperat vaig anar amb Pili i Aleix a veure la gent com arribava, i ens vam ficar a 500 m de la arribada per animar a tots els participants, fins que finalment vaig veure arribar al meu amic Josep, amb un somriure d'orella a orella, convertint-se en Finisher a Roth, moltes felicitats Nano.

Bé, ara també vull agraïr a tots els que m'heu animat aquests ultims mesos, els que conec i els que no, moltíssimes gràcies, però no va poder ser......................................................................almenys per aquesta vegada !!!

Pili/Aleix.............algun dia us penjaré la medalla al coll....no sé quan, però..........algun dia !!!